Arcasa ofereix el servei d’alimentació a l’ICO L’Hospitalet

L’empresa serveix cada dia entre 500 i 600 dietes.

Vam tenir la oportunitat de fer tota una visita turística al servei d’alimentació de l’Hospital Duran i Reynals, on es troba l’Institut Català d’Oncologia de L’Hospitalet. Manuel Sánchez, cap d’hoteleria de l’ICO, és l’encarregat d’obrir un concurs públic per contractar l’empresa que s’encarregarà de les dietes de tot l’hospital. Actualment és Arcasa qui té contractat el servei, després de complir tots els requisits demandats pel centre i d’oferir un pressupost adequat.

Eva Torres, tècnica de qualitat d’Arcasa, ens explica que només per a pacients es serveixen una mitjana de 100 dietes al dia, mentre que a cafeteria aquest número es multiplica i poden arribar als 400 ó 500 serveis diaris. A més, els malalts ingressats reben el dinar a la mateixa hora pràcticament –amb un decalatge de trenta minuts com a màxim. Per abastir-los a tots és necessària una organització eficaç i ràpida.

El procés de recepció es divideix en set fases. En primer lloc trobem la recepció dels aliments, els quals han de ser homologats i, a més, passen per un control de qualitat intern. Un cop superat es guarden als magatzems –n’hi ha tres, un per aigua i material de cuina, un per  oli, llet i d’altres productes en caixes i un tercer per aliments secs (conserves, pasta i sucs, bàsicament)– i a les cambres, destinades a productes específics –n’hi ha quatre: làctics i embotits, fruites i verdures, productes càrnics i peix.

Els aliments emmagatzemats en caixes es guarden en magatzems diferents per evitar contaminacions dels productes. Foto: Montse Bizarro.

El tercer pas és la manipulació dels aliments, és a dir, començar a preparar el menjar, que també es divideix separant els diferents productes per evitar contaminacions en el sabor. Aquestes cambres es troben a una temperatura controlada de 12 a 14º C amb la finalitat d’estabilitzar microbiològicament els aliments. A continuació es passa a cuinar el menjar que ho precisi (basculants, forn, planxa, fogons…), i una vegada tenim el producte acabat o bé va directament a la cinta d’emplatat o bé es conserva a unes condicions idònies per servir més tard. Un cop a la cinta és la dietista qui decideix què menjarà cada pacient, seguint sempre amb les indicacions de les infermeres. Els malalts sense cap restricció alimentària, en canvi, poden escollir cada dia entre 3 primers, 3 segons i postres.

La responsable d’Arcasa a l’ICO L’Hospitalet, Maria José, ens explica que aquesta és la millor manera d’abastir tots els pacients en només mitja hora. També és responsable del servei de cafeteria, destinat tant a familiars i visitants com a personal del centre. Ofereix des de menús a plats senzills, entrepans, begudes, cafès… i els treballadors de l’ICO poden comprar el seu tiquet amb allò que volen menjar a unes màquines col·locades al costat dels ascensors. La intenció és dinamitzar el servei, que en hores puntes és ple, i que els cambrers no manipulin diners per tal d’evitar contaminacions al menjar.

Procés d'emplatat de les dietes per a pacients ingressats. Foto: Montse Bizarro.

La cuina de l’ICO L’Hospitalet és un exemple de qualitat i bon funcionament, és per això que la majoria de pacients ingressats es mostren “molt satisfets” amb el servei.

Tornar a aprendre a caminar

Molts tractaments per curar el càncer afecten la mobilitat dels pacients

Entrem a l’habitació d’en Juan, un pacient amb càncer de pulmó. A causa dels tractaments, en Juan ha perdut massa muscular a les cames i gairebé no pot caminar, però la Carolina Garcia, fisioterapeuta de l’ICO, l’ajuda a incorporar-se i a utilitzar el caminador. En Juan rebrà l’alta demà, però, abans, la Carolina ha de practicar amb ell uns quants exercicis per millorar la respiració. 

La Carolina porta des del 2004 treballant de fisioterapeuta a l’ICO: “és una feina molt agraïda. Els pacients estan tractats per molts serveis, per molts professionals. Al final només ets una més, però ells t’ho agraeixen molt”. Els fisioterapeutes de l’ICO, després d’una primera valoració del pacient, determinen un tractament concret per cadascú. Els exercicis que proposen van des d’ajudar-los a rentar-se la cara fins a donar consells a les famílies per evitar les caigudes.  

La tasca dels fisioterapeutes es desenvolupa, sobretot, a les habitacions d’onco-hematologia, però també es poden tramitar “teràpies a domicili”. Respecten l’estat dels pacients (“a nivell de dolor o símptomes”), però es proposen millorar la seva “qualitat de vida” en la mesura del possible. La Carolina, a més, ens explica que l’objectiu primordial dels exercicis que proposen és “mantenir l’autonomia del pacient i disminuir les pèrdues que sabem que es produiran”. Per aconseguir-ho, doncs, és important pactar els tractaments  amb tot l’equip de professionals (metges o infermeres), i mantenir una certa constància en l’aplicació dels exercicis.

En Juan segueix tots els consells de la Carolina (“agafem aire com si oloréssim una flor i bufem l’espelma”), amb petites pauses per descansar. Comença a tossir, però això no li impedeix continuar amb els exercicis. Tot i que té por que li donin l’alta, fa tots els possibles per caminar una mica més que el dia anterior, amb l’ajuda de la Carolina i del caminador. “Hauré d’aguantar-ho”, ens comenta, referint-se a la vida que l’espera fora. Abans de tornar a l’habitació, la Carolina li dóna “feina” per emportar-se a casa. 

Doctora Domingo: “Encara no hem trobat la causa dels càncers relacionats amb la sang”

Entrevistem a la Doctora Domingo, hematòloga de l'ICO L'Hospitalet.

La Doctora Eva Domingo Domènech és hematòloga i coordinadora del Servei d’Hematologia Clínica de l’Institut Català d’Oncologia de L’Hospitalet, on es tracten les malalties de càncer relacionades amb la sang i els ganglis limfàtics, com són la leucèmia o els limfomes.

Per què es produeixen les malalties hematològiques?

Encara no sabem quin és el factor que produeix que les malalties de la sang afectin a una persona i no a la del costat. Hi ha moltes hipòtesis com poden ser causes víriques, causes genètiques, causes mediambientals, però no hi ha cap estudi que reflecteixi que hi hagi un mecanisme d’acció reconegut i per tant de moment no podem saber d’on venen les malalties hematològiques.

Tenen més relació amb la genètica o amb factors mediambientals? 

És veritat que la leucèmia és més pròpia de nens que d’adults?

Hi ha dos tipus de leucèmia: la limfoblàstica és més pròpia de nens petits, en canvi la leucèmia mieloide és més típica dels adults, però no sabem per què passa. Hi ha molts estudis en marxa com per exemple si la estimulació d’un virus més exacerbada provoca leucèmia, o poden ser factors genètics o de susceptibilitat, tot i que de moment no tenim cap idea clara de per què una incideix més en joves i nens petits.

Quin tipus de transplantaments realitzeu amb més freqüència?

Són trasplantaments de medul·la òssia?

Normalment són de sang perifèrica. Abans sí que fèiem trasplantaments de medul·la òssia, però avui en dia tenim una tècnica que és molt menys cruenta pel malalt. Consisteix en administrar unes injeccions que estimulen que les cèl·lules mares surtin a la sang i siguin més fàcils d’extreure, després tornem la resta de cèl·lules que no necessitem dintre de la persona una altra vegada i amb això permetem, primer, que no sigui cap intervenció quirúrgica i segon, que el donant se’n vagi a casa seva una vegada feta la donació de cèl·lules mare.

La efectivitat és la mateixa?

La efectivitat probablement serà semblant, el problema és que al cordó umbilical tenim les cèl·lules que es van poder recollir en el moment del naixement del nadó, i no disposem de tantes cèl·lules com voldríem, i de vegades no són suficients, per això necessitem que una persona adulta doni cèl·lules i recollim tantes com vulguem.

Esteu treballant en noves tècniques o investigacions?

Lydia Abellán López

“Davant d'ell mai no m'he enfonsat”

Testimoni d’una jove que va perdre al seu pare afectat per càncer de pulmó.

Nota: per tal de garantir la confidencialitat de la família els noms utilitzats a continuació són ficticis.

La Maria és una noia de 24 anys que ha viscut la malaltia de molt a prop: el seu pare no va poder superar un càncer de pulmó amb metàstasis cerebral. En Joan era pacient de l’Institut Català d’Oncologia de Badalona a l’Hospital Universitari Germans Tries i Pujol però després de rebre sis sessions de quimioteràpia i deu de radioteràpia i de passar per nombroses complicacions –va trencar-se les vèrtebres, li van diagnosticar epilèpsia i va tenir una pneumònia– el càncer va guanyar la lluita i va morir al desembre, un dia abans de complir 50 anys.

La malaltia va arribar a casa de la Maria d’un dia per l’altre.

“Jo davant d'ell mai no m'he enfonsat, però per darrera sí" ens confessa. Els metges els hi van comunicar que no sabien quant de temps  podria viure, “pot durar cinc o deu anys”, però que es trobava en l’últim estadi del càncer, el quart: l’únic que podien fer els tractaments era estancar la malaltia, en cap cas eliminar-la. Tot i així, tirar la tovallola mai va ser una opció.

Un mes abans de perdre a en Joan, els oncòlegs de l’ICO Badalona van advertir a la família que com a conseqüència d’una pneumònia es trobava molt dèbil, però “fins que no passa, no te'n fas a la idea, 'es millorarà, es millorarà' et repeteixes, fins que arriba el dia i s'acaba”, explica la Maria, “en aquell moment penses: 'com a mínim que no pateixi'".

Viure una malaltia com el càncer de tan a prop t’obliga a madurar i t’ensenya a somriure davant del pacient per evitar que pateixi encara més. Què haurien de fer els familiars en aquesta situació?

La Maria ens explica que a casa seva es parla cada dia del seu pare, “però de coses bones, la malaltia no es toca”, i ens confessa que superar-ho “és un procés força llarg i encara l'he de fer”. L’ajuden amics, familiars, però no professionals: “L'ICO hauria de treballar més amb els familiars”. És per això que ha iniciat un projecte de recolzament a l’entorn més proper dels pacients de càncer. Tot i que encara està en fase embrionària, pretén ser una plataforma perquè els familiars comparteixin experiències i sentiments, a més de rebre indicacions i suport a l’hora de realitzar els tràmits administratius que acompanyen a la malaltia.

La Maria també ha rebut recolzament de l’equip que entrena. Es tracta d’un equip de nens amb paràlisis cerebral que juga a l’Escola de Futbol Sala Castelldefels i que l’ha ajudada molt “perquè em fan somriure”. La il·lusió, les ganes i la innocència que li transmeten li donen forces per continuar, per superar la mort del seu pare i per “aprendre a viure amb això”.

La part més humana del càncer

L'empatia és una de les qualitats bàsiques per entendre la malaltia

Estem a la setena planta, a la unitat d’hematologia clínica. A l’habitació del costat sentim com una dona arrenca a plorar. No podem veure-li la cara perquè la paret de l’esquerra separa el seu món del nostre, però no és difícil imaginar què ha passat: una altra família afectada pel càncer.

La unitat de Treball Social es proposa acompanyar els pacients i familiars durant els moments més durs de la malaltia. Més enllà dels tractaments i de l’assistència sanitària, els malalts de càncer i les seves famílies necessiten que algú els ajudi a recuperar l’estabilitat perduda. En paraules de Carolina Oliva Arias, treballadora social de l’ICO, “la malaltia suposa un impacte per tot l’entorn. El cuidador, molts cops, passa a ser el cuidat”. D’aquesta manera, és molt important ajudar a “redistribuir les funcions” de les famílies i fer-los comprendre la nova situació que estan vivint.

Carolina Oliva afirma que és molt important recordar a l’entorn familiar que tenen capacitat suficient per afrontar la malaltia: “per exemple, una mare té el seu fill ingressat i creu que no podrà, que no podrà... Tu has de recollir tot això i fer-li veure tot el que ha fet abans pel seu fill”. A més, les treballadores socials intenten “no donar consells”, sinó que volen que les famílies i els pacients recuperin “els recursos que tenien”.

Les tres treballadores socials de l’ICO Hospitalet s’estructuren en tres àrees, tot i que estan molt ben intercomunicades: cures pal·liatives, onco-hematologia i consultes externes. Hi ha famílies que demanen consultes per temes econòmics (“els recepten medicaments i no poden comprar-los"), però la gran majoria de peticions tenen a veure amb “maneres d’enfrontar-se a la malaltia”. Les treballadores socials, doncs, intenten integrar la part més humana a l’assistència hospitalària, ja que, molts cops, “els centres sanitaris no recorden la seva importància”. 

Maria Dolors Arenas: "Sóc partidària d'escurçar el temps de patiment"

Maria Dolors Arenas és infermera d'hematologia clínica a l'ICO Hospitalet. Aquesta unitat consta de 20 habitacions amb filtre HEPA i pressió positiva, 7 despatxos i una sala d'espera, a més de l'àrea ambulatòria. L'organització de la planta està pensada per tal que els malalts no estiguin en contacte amb partícules externes que els puguin perjudicar.


En què consisteix el teu treball? És vocacional? 
Jo em dic Maria Dolors, però em diuen Malores. Des que tenia 7 o 8 anys sempre he volgut ser infermera, o sigui que jo penso que és vocacional. 
Tens algun tipus d’especialització? 

Sí, jo porto 18 anys treballant aquí, i estic més especialitzada en onco-hematologia. Anteriorment he estat treballant en 2 o 3 llocs més i tampoc era res concret, sinó medicina general, però ara ja porto 18 anys treballant aquí. 
Entreu a les habitacions d’hematologia? 

Doncs entrem a totes, el que passa és que hi ha habitacions que... Per exemple, en pacients que estan sotmesos a un trasplantament de medul·la òssea s’han de prendre precaucions especials: el rentat de mans abans d’entrar a l’habitació, després de sortir... Hi ha pacients que estan aïllats perquè tenen algun tipus de bactèria que pot ser transmissible als altres pacients a traves del personal. Llavors igual hem d’entrar amb bata, guants, mascareta... Però en principi es poden entrar a totes les habitacions.  

 

Quina part de psicologia té el teu treball? Imagino que no deu ser fàcil tractar amb pacients i familiars. En algun moment t’acostumes a tractar amb malalts d’aquestes característiques? 

Nosaltres integrem molt la família. El tracte que hi ha aquí amb la família és molt de tu a tu, i molt d’això, d’implicar-los també a ells. Si necessiten suport psicològic també se’ls dóna, sobretot al cuidador, al que es passa aquí dia i nit amb ells. 
Com és el vincle amb els pacients? Et limites a establir un vincle d’infermera -pacient o vas més enllà? 
Hi ha pacients amb els quals t’impliques més, perquè connectes d’una altra manera amb ells, hi ha un feeling especial, o no sé, tenen la mateixa edat que tu i t’afecta una mica més. Intentes sempre posar una barrera de dir: no m’ha d’afectar, no em vull emportar el pacient a casa, perquè llavors seria un patiment constant. Clar, intentes que no t’afecti, però hi ha pacients que sí, que t’afecten més. Llavors, si el desenllaç és dolent, doncs sí, ho passes malament. 

 

Hi ha recaigudes? 

Sí, sí que hi ha recaigudes. Sobretot els transplantaments que son de donants no emparentats, es a dir, que la medul·la és d’una altra persona que no és de la família, sinó d’un banc de cèl·lules. Aquests solen recaure més que els que són donants emparentats com un germà o una germana. Però res, hi ha alguns que van bé i altres que van malament. 
De què depèn que els pacients tinguin efectes secundaris després de la quimioteràpia o la radioteràpia? Edat, pes, localització del tumor... 

La quimioteràpia té els seus efectes: nàusees, vòmits, diarrees, febre... Però hi ha persones que els tenen en un grau major o menor. Hi ha persones que estan durant tots els dies de quimio amb moltes nàusees i molts vòmits, amb pèrdua de gana... i després hi ha persones que ho toleren millor. Que tu parteixis d’un bon estat de salut, que no tinguis altres patologies afegides, com cardiopaties o hipertensió, això també influeix. En canvi, hi ha persones que des que tenen la bossa posada ja estan amb la nàusea, amb el vòmit, deixen de menjar, estan apàtics... però hi ha persones que ho porten millor.

La Fundació Josep Carreres dóna a conèixer la leucèmia i incita a fer donacions. Són importants les iniciatives com aquestes? 
Sí, i tant que sí. És un suport important pels pacients que pateixen aquesta malaltia que hi hagi associacions d’aquest tipus.  

Jaume Ferrer: “Encara tinc ganes de fer moltes coses”

El malalt de leucèmia és pacient de l’ICO L’Hospitalet des del 2011.

Jaume Ferrer és un exemple de lluita. Als seus 57 anys i des de la seva habitació de la 7a planta de l’Institut Catalàd’Oncologia L’Hospitalet ens vol “traslladar un sentiment”. A l’agost del 2011 li van diagnosticar leucèmia i des de llavors va començar un tractament de quimioteràpia i radioteràpia durant vuit mesos, fins que al març de l’any vinent li van comunicar que “estava curat, que podia anar a casa”. Va arribar el moment de gaudir dels seus fills i néts i de tornar a una vida normal, sense dolors i amb un control mensual a l’hospital. Però la sort li va canviar d’un dia per l’altre, i el 3 de gener del 2013 el van trucar: el càncer havia tornat.

Des del gener ha rebut un tipus de tractament molt agressiu –gairebé cinc hores consecutives de quimioteràpia durant quatre dies seguits– que li ha provocat molta febre i malestar: “dormia dia i nit, no tenia forces per res”. El següent pas és un trasplantament de medul·la òssia amb el seu germà com a possible donant –tenen un 50% de compatibilitat– i en un període de temps relativament curt.

“Intento ser prou fort, tot i que em fa molta por i molt respecte perquè sé que hi ha molts riscos, he perdut molts companys d’habitacions. És un tipus de càncer molt traïdor, perquè no notes res” ens confessa en Jaume. Però no és rendeix, “el meu principal objectiu és que encara tinc ganes de fer moltes coses” ens diu amb un somriure als llavis. La família, els amics, el personal de l’ICO i les ganes de viure l’ajuden a tirar a endavant i a seguir lluitant contra la leucèmia.

Nota: des de l'equip de Polseres Blanques volem agraïr la proximitat d'en Jaume i donar-li molts ànims perquè segueixi sent un exemple de superació i aconsegueixi guanyar la batalla contra el càncer.