Endinsant-nos a l'ICO Hospitalet

Cada planta de l'ICO està especialitzada en una fase determinada del càncer

Són les 8:45 del matí. A les 9 he d’anar al CAP Rambla-Marina per fer-me una revisió periòdica. Li comentaré que últimament em costa respirar, però només perquè la meva dona es quedi tranquil·la. Segurament és l’estrés del treball. 

Arribo a la consulta a les 9:15, amb ganes d’acabar i marxar ràpid a la feina per entregar els impostos. Em rep el metge de sempre, però, després d’explicar-li els meus símptomes, la seva cara no és la de sempre. Em diu que m’enviarà a fer-me unes proves a l’Institut Català d’Oncologia, però em repeteix mil vegades que no m’espanti, “és només per quedar-nos tranquils”. L’obeeixo, però de moment no li diré res a la meva dona. Només és ansietat, però el meu metge no ho ha sabut veure.

Em dirigeixo a l’edifici ambulatori de l’ICO, concretament a consultes externes. Des d’allà em destinen a la unitat funcional de pulmó, on professionals de diversos àmbits determinen el millor tractament per cada pacient. Em rep la mateixa Susana Padrones, coordinadora de la unitat. M’he de fer una biòpsia. Recordo que, en aquell moment, vaig desitjar que l’ansietat reaparegués amb més força que mai, perquè tots aquells oncòlegs veiessin que s’estaven equivocant. 

L'ICO Hospitalet té dues parts molt ben diferenciades: l'edifici principal, on trobem l'administració i les plantes d'hospitalització i l'edifici ambulatori, dedicat especialment a consultes externes i radioteràpia. Foto de l'edifici ambularori, Lydia Abellán

Allà també em donen la notícia, unes setmanes més tard: tinc càncer de pulmó. Em pregunten mil coses, em donen mil dades: la mitjana de supervivència en homes és d’un 80% en dos anys, les tècniques de radioteràpia són molt més precises que mai... però jo ja no els escolto. Només penso que, potser, si hagués deixat de fumar abans de començar, tot això no m’estaria passant.

El dia 3 de març comença el meu peregrinatge per diferents plantes i hospitals. Primer m’extreuen el tumor a l’Hospital Universitari de Bellvitge, i em deixen uns quants dies reposant. Tothom em ve a veure, amb els ulls plorosos però sense plorar, i jo els dic que no es preocupin, que d’aquí dos dies sóc a casa. 

Quan surto de quiròfan em fan radioteràpia a l’edifici ambulatori de l’ICO, amb acceleradors lineals d’última generació. Aquelles màquines em coneixen millor que jo mateix, fins i tot saben calcular el ritme de la meva respiració. També he de fer, en principi, 4 o 5 sessions de quimioteràpia. Em dirigeixo, doncs, a la sisena planta de l’edifici principal de l’ICO, a l’hospital de dia. Em donen unes pastilles i ja puc marxar cap a casa, no necessito quedar-me ingressat.

A més del treball purament assistencial, l'ICO té laboratoris de recerca, un Servei de Farmàcia, una Unitat de Consell Genètic, un equip de Psicooncologia i molts altres serveis. Foto: ICO

Arriba, tres setmanes després, la pitjor notícia que em podrien donar: el càncer ha fet metàstasis i s’ha estès per tot el cos. Necessito un transplantament de medul·la òssia. Recordo l’opressió al pit, les ganes de cridar com un home, però, també, de plorar com un nen. M’ingressen a la quarta planta, la d’hospitalització hematològica. Recordo que, després d’uns quants dies sense visites, fins i tot els dies em semblaven nits. 

La meva cambra està completament aïllada, per tal d’evitar que entrin partícules de l’exterior que em puguin fer emmalaltir. Totes les habitacions de la planta funcionen amb un mecanisme de pressió positiva. A l’interior de cada una d’elles hi ha una concentració molt elevada d’aire net i purificat. Si s’obren les portes aquest aire surt cap a l’exterior (les dues pressions de l’aire tendeixen a equilibrar-se), i impedeix que entrin partícules nocives a les habitacions. Així, el mecanisme assegura l’aïllament dels malalts.

Ja m’han fet el transplantament. Des d’aquí vull agrair la solidaritat del meu donant anònim, tot i que no ha servit de res: l’operació no ha anat bé. Em pregunten si prefereixo marxar a casa o quedar-me a la cinquena planta, on es troben les habitacions de cures pal·liatives. M’estimo més quedar-me ingressat. Potser és un error, però ja no hi haurà temps pel penediment. Abans d’anar a casa a recollir les meves coses passo per la sala de recolliment i dol, a la planta principal, i m’hi quedo gairebé tres quarts d’hora. 

Amor, espero que ho entenguis. No vull que em vegis cada dia més minvat. Et regalo tots i cadascun dels minuts que em resten, tot i que, certament...sempre han estat teus.

NOTA: la història és inventada, però la distribució de les plantes i la informació referent a l’hospital és totalment fidel a la realitat.