“Davant d'ell mai no m'he enfonsat”

Testimoni d’una jove que va perdre al seu pare afectat per càncer de pulmó.

Nota: per tal de garantir la confidencialitat de la família els noms utilitzats a continuació són ficticis.

La Maria és una noia de 24 anys que ha viscut la malaltia de molt a prop: el seu pare no va poder superar un càncer de pulmó amb metàstasis cerebral. En Joan era pacient de l’Institut Català d’Oncologia de Badalona a l’Hospital Universitari Germans Tries i Pujol però després de rebre sis sessions de quimioteràpia i deu de radioteràpia i de passar per nombroses complicacions –va trencar-se les vèrtebres, li van diagnosticar epilèpsia i va tenir una pneumònia– el càncer va guanyar la lluita i va morir al desembre, un dia abans de complir 50 anys.

La malaltia va arribar a casa de la Maria d’un dia per l’altre.

“Jo davant d'ell mai no m'he enfonsat, però per darrera sí" ens confessa. Els metges els hi van comunicar que no sabien quant de temps  podria viure, “pot durar cinc o deu anys”, però que es trobava en l’últim estadi del càncer, el quart: l’únic que podien fer els tractaments era estancar la malaltia, en cap cas eliminar-la. Tot i així, tirar la tovallola mai va ser una opció.

Un mes abans de perdre a en Joan, els oncòlegs de l’ICO Badalona van advertir a la família que com a conseqüència d’una pneumònia es trobava molt dèbil, però “fins que no passa, no te'n fas a la idea, 'es millorarà, es millorarà' et repeteixes, fins que arriba el dia i s'acaba”, explica la Maria, “en aquell moment penses: 'com a mínim que no pateixi'".

Viure una malaltia com el càncer de tan a prop t’obliga a madurar i t’ensenya a somriure davant del pacient per evitar que pateixi encara més. Què haurien de fer els familiars en aquesta situació?

La Maria ens explica que a casa seva es parla cada dia del seu pare, “però de coses bones, la malaltia no es toca”, i ens confessa que superar-ho “és un procés força llarg i encara l'he de fer”. L’ajuden amics, familiars, però no professionals: “L'ICO hauria de treballar més amb els familiars”. És per això que ha iniciat un projecte de recolzament a l’entorn més proper dels pacients de càncer. Tot i que encara està en fase embrionària, pretén ser una plataforma perquè els familiars comparteixin experiències i sentiments, a més de rebre indicacions i suport a l’hora de realitzar els tràmits administratius que acompanyen a la malaltia.

La Maria també ha rebut recolzament de l’equip que entrena. Es tracta d’un equip de nens amb paràlisis cerebral que juga a l’Escola de Futbol Sala Castelldefels i que l’ha ajudada molt “perquè em fan somriure”. La il·lusió, les ganes i la innocència que li transmeten li donen forces per continuar, per superar la mort del seu pare i per “aprendre a viure amb això”.