La part més humana del càncer

L'empatia és una de les qualitats bàsiques per entendre la malaltia

Estem a la setena planta, a la unitat d’hematologia clínica. A l’habitació del costat sentim com una dona arrenca a plorar. No podem veure-li la cara perquè la paret de l’esquerra separa el seu món del nostre, però no és difícil imaginar què ha passat: una altra família afectada pel càncer.

La unitat de Treball Social es proposa acompanyar els pacients i familiars durant els moments més durs de la malaltia. Més enllà dels tractaments i de l’assistència sanitària, els malalts de càncer i les seves famílies necessiten que algú els ajudi a recuperar l’estabilitat perduda. En paraules de Carolina Oliva Arias, treballadora social de l’ICO, “la malaltia suposa un impacte per tot l’entorn. El cuidador, molts cops, passa a ser el cuidat”. D’aquesta manera, és molt important ajudar a “redistribuir les funcions” de les famílies i fer-los comprendre la nova situació que estan vivint.

Carolina Oliva afirma que és molt important recordar a l’entorn familiar que tenen capacitat suficient per afrontar la malaltia: “per exemple, una mare té el seu fill ingressat i creu que no podrà, que no podrà... Tu has de recollir tot això i fer-li veure tot el que ha fet abans pel seu fill”. A més, les treballadores socials intenten “no donar consells”, sinó que volen que les famílies i els pacients recuperin “els recursos que tenien”.

Les tres treballadores socials de l’ICO Hospitalet s’estructuren en tres àrees, tot i que estan molt ben intercomunicades: cures pal·liatives, onco-hematologia i consultes externes. Hi ha famílies que demanen consultes per temes econòmics (“els recepten medicaments i no poden comprar-los"), però la gran majoria de peticions tenen a veure amb “maneres d’enfrontar-se a la malaltia”. Les treballadores socials, doncs, intenten integrar la part més humana a l’assistència hospitalària, ja que, molts cops, “els centres sanitaris no recorden la seva importància”. 

Maria Dolors Arenas: "Sóc partidària d'escurçar el temps de patiment"

Maria Dolors Arenas és infermera d'hematologia clínica a l'ICO Hospitalet. Aquesta unitat consta de 20 habitacions amb filtre HEPA i pressió positiva, 7 despatxos i una sala d'espera, a més de l'àrea ambulatòria. L'organització de la planta està pensada per tal que els malalts no estiguin en contacte amb partícules externes que els puguin perjudicar.


En què consisteix el teu treball? És vocacional? 
Jo em dic Maria Dolors, però em diuen Malores. Des que tenia 7 o 8 anys sempre he volgut ser infermera, o sigui que jo penso que és vocacional. 
Tens algun tipus d’especialització? 

Sí, jo porto 18 anys treballant aquí, i estic més especialitzada en onco-hematologia. Anteriorment he estat treballant en 2 o 3 llocs més i tampoc era res concret, sinó medicina general, però ara ja porto 18 anys treballant aquí. 
Entreu a les habitacions d’hematologia? 

Doncs entrem a totes, el que passa és que hi ha habitacions que... Per exemple, en pacients que estan sotmesos a un trasplantament de medul·la òssea s’han de prendre precaucions especials: el rentat de mans abans d’entrar a l’habitació, després de sortir... Hi ha pacients que estan aïllats perquè tenen algun tipus de bactèria que pot ser transmissible als altres pacients a traves del personal. Llavors igual hem d’entrar amb bata, guants, mascareta... Però en principi es poden entrar a totes les habitacions.  

 

Quina part de psicologia té el teu treball? Imagino que no deu ser fàcil tractar amb pacients i familiars. En algun moment t’acostumes a tractar amb malalts d’aquestes característiques? 

Nosaltres integrem molt la família. El tracte que hi ha aquí amb la família és molt de tu a tu, i molt d’això, d’implicar-los també a ells. Si necessiten suport psicològic també se’ls dóna, sobretot al cuidador, al que es passa aquí dia i nit amb ells. 
Com és el vincle amb els pacients? Et limites a establir un vincle d’infermera -pacient o vas més enllà? 
Hi ha pacients amb els quals t’impliques més, perquè connectes d’una altra manera amb ells, hi ha un feeling especial, o no sé, tenen la mateixa edat que tu i t’afecta una mica més. Intentes sempre posar una barrera de dir: no m’ha d’afectar, no em vull emportar el pacient a casa, perquè llavors seria un patiment constant. Clar, intentes que no t’afecti, però hi ha pacients que sí, que t’afecten més. Llavors, si el desenllaç és dolent, doncs sí, ho passes malament. 

 

Hi ha recaigudes? 

Sí, sí que hi ha recaigudes. Sobretot els transplantaments que son de donants no emparentats, es a dir, que la medul·la és d’una altra persona que no és de la família, sinó d’un banc de cèl·lules. Aquests solen recaure més que els que són donants emparentats com un germà o una germana. Però res, hi ha alguns que van bé i altres que van malament. 
De què depèn que els pacients tinguin efectes secundaris després de la quimioteràpia o la radioteràpia? Edat, pes, localització del tumor... 

La quimioteràpia té els seus efectes: nàusees, vòmits, diarrees, febre... Però hi ha persones que els tenen en un grau major o menor. Hi ha persones que estan durant tots els dies de quimio amb moltes nàusees i molts vòmits, amb pèrdua de gana... i després hi ha persones que ho toleren millor. Que tu parteixis d’un bon estat de salut, que no tinguis altres patologies afegides, com cardiopaties o hipertensió, això també influeix. En canvi, hi ha persones que des que tenen la bossa posada ja estan amb la nàusea, amb el vòmit, deixen de menjar, estan apàtics... però hi ha persones que ho porten millor.

La Fundació Josep Carreres dóna a conèixer la leucèmia i incita a fer donacions. Són importants les iniciatives com aquestes? 
Sí, i tant que sí. És un suport important pels pacients que pateixen aquesta malaltia que hi hagi associacions d’aquest tipus.